Español
English
Lesions més freqüents en natació
La natació és un esport en què hi ha mínims traumatismes per contacte físic com a conseqüència del desenvolupament de l’activitat. No obstant això, hi ha lesions d’una altra naturalesa: les més freqüents són les degudes a la “síndrome de sobre ús”, que es donen quan un gest es repeteix moltes vegades en el temps. El nedador realitza el mateix gest en cada entrenament i durant molts anys. Per recórrer 25 metres, un nedador necessita donar 15 braçades (8 cicles, segons la seva alçada) aproximadament amb cada braç i a un nivell d’elit o alt rendiment, el volum diari d’entrenament oscil·la entre 7 i 10 km. Per tant es repetiria el gest més de 6.000 vegades cada dia d’entrenament (6 dies a la setmana durant una temporada de 16 a 20 setmanes). Això provocarà un excés d’ús en les articulacions, on generalment la més castigada és l’espatlla.
Concretament entre els nedadors, les lesions greus són poc freqüents, en comparació amb altres esports. No obstant això, les lesions de l’espatlla són força comuns i poden arribar a limitar el desenvolupament de la seva carrera esportiva.
Amb aquestes dades, resulta fàcil comprendre que en la natació de competició el dolor d’espatlla sigui el problema més comú, seguit de problemes a la columna cervical, musculatura del coll i columna dorsolumbar, i finalment genolls, malucs i turmells, depenent sobretot de l’estil en què es neda i del gest tècnic de l’esportista. Les lesions potencials més característiques són:
- Epicondilitis al colze a “papallona”.
- Patologia lumbar (espondilosi) a “papallona” i “braça”.
- Subluxació de l’espatlla en “esquena”.
- Dolor femoropatelar (genoll) a “braça”.
- Tenosinovitis dels extensors del peu, a “crol” i “esquena”.
- Síndrome de l’espatlla dolorosa a “crol” i “papallona”
A la lesió de “síndrome d’espatlla dolorosa” també se li coneix com “espatlla del nedador” i dins d’aquesta denominació s’inclouen una sèrie de lesions, com ara l’artritis acromioclavicular, la inestabilitat glenohumeral multidireccional i la patologia per comprensió del manegot dels rotatoris, que és la més freqüent i important en natació.
La incidència del dolor d’espatlla en nedadors de competició ha estat xifrada recentment en el 38% mentre que la prevalença s’ha situat entre el 10% i el 35%. Entre el 50 i el 60% de les lesions del nedador són a l’espatlla.
La síndrome de impingement (espatlla) es produeix quan el tendó supraespinós es troba compromès en el seu lliscament sota l’acromi i l’arc coracoacromial. Aquesta síndrome pot ser de caràcter primari quan és el propi tendó o osteòfit acromial el que compromet aquest lliscament o per contra, de caràcter secundari o funcional quan l’escàpula es troba desestabilitzada per una posició de anteriorització i descens.
En la natació sincronitzada les lesions es donen també per la repetició de gestos, especialment en entrenament excessiu, mal escalfament o refredament, edats infantils, mala tècnica execució, … Aquí apareixen a més de les tendinitis altres tipus de patologies com les periostitis (inflamació de la càpsula que envolta els ossos) o entesitis de tracció (dolor a la inserció del tendó a l’os), aquesta última més pròpia d’esquelets immadurs en creixement.
Abans d’acabar recordar que el dolor lumbar del nedador pot ser degut a un incorrecte gir a la paret (o viratge) quan hi ha una musculatura feble en paret abdominal.
Les 10 principals recomanacions per evitar lesions en natació són:
1. Consultar amb professionals davant l’inici de molèsties (no esperar que estiguin massa evolucionades),
2. Alternar diversos estils dins de la natació,
3. Alternar la natació amb altres esports,
4 . Distribuir les càrregues de treball (adaptació progressiva al llarg de la temporada),
5. Consultar amb professionals si hi ha contraindicacions per a la pràctica d’estils concrets,
6. si és l’esport habitual disposar d’un entrenador personal,
7. Donar-se períodes de descans per recuperar-se (planificats al llarg d’una temporada),
8. Realitzar enfortiment central i exercicis d’entrenament creuat com a part de les rutines tant a l’inici com durant la temporada,
9. Escalfar i refredar (estiraments) fora de l’aigua com a pauta habitual en cada entrenament,
10. Treballar la tècnica correcta durant tota la temporada (és un dels pilars essencials per evitar lesions).
Acabarem amb una dada d’acord amb aquestes dates. Ser olímpic està reservat per a pocs, però passa necessàriament per superar les 10.000 hores d’entrenament personalitzat.
Comentar →