Català
English
Un traumatòleg de compromisos arrelat a aquesta terra
Aquest dies ens ha arribat la trista notícia de la mort del Dr. Francesc Crusafon, metge i traumatòleg amb més de 35 anys d’exercici professional a la Catalunya Central. El Paco, com li dèiem, havia treballat tant a Berga com a Manresa. Havia treballat a l’antic Hospital de la plaça Dr. Saló i al nou Hospital des de la seva inauguració el 20-07-1981. A Manresa primer al Centre Hospitalari, i després a la fusió resultant com a Althaia. També a la Clínica Sant Josep de Manresa.
Vaig tenir l’oportunitat de coneixe’l a partir de principis d’aquest segle i sempre va ser un col·laborador i un treballador incansable. Va ser introductor de la moderna traumatologia al Berguedà i impulsor de les reunions de traumatologia que a la dècada dels 80 i 90 es celebraran a la ciutat de Berga. Posteriorment va centrar el seu exercici professional a Manresa però va seguir vinculat a l’Hospital i mantenint la seva consulta a Berga. Durant anys també va exercir al CAP de Guardiola en la fase de descentralització que van viure els traumatòlegs (2002-2009). Em cridava sempre l’atenció el seu interès per totes les novetats de l’especialitat i com era de receptiu a aquelles tècniques que els metges més joves aportàvem al Servei.
Sempre li va agradar el tracte proper amb la gent. El seu caràcter extrovertit, les seves mil-i-una anècdotes i el seu amplíssim bagatge professional li facilitaven el tracte amb companys i amb malalts. Fou sempre una persona molt dinàmica i resolutiva.
Ara me’n recordo d’alguns detalls. Creuar-nos a l’Hospital amb pacients que feia molts anys que no veia i explicar-me històries d’accidents a la mina o de trànsit d’aquelles persones de feia més de 20 anys que ell recordava millor que la mateixa persona. L’any passat es va prejubilar al Berguedà, ja ho havia fet prèviament a Manresa, i li vaig voler reconèixer de dues maneres. Una pública en la reunió de traumatòlegs que vam fer al Novembre de 2014 a Berga. Més de 120 companys de la professió van tenir l’oportunitat d’abraçar-lo i desitjar-li el millor. No s’ho esperava i es va emocionar, vaig trobar-me amb el Paco més sensible, un Paco sense paraules, agraint que els seus companys d’especialitat es desfessin en abraçades.
L’altre més privat, un dinar entre nosaltres, amb alguns companys de feina. Tampoc se l’esperava. Aquest vam plorar tots dos. Aquell dia em vaig donar compte que quan tanques l’etapa professional, tot i la il·lusió que et fa disposar de temps i poder pensar en noves motivacions, hi ha moltes coses que no pots deixar enrere i que t’acompanyaran sempre. En el seu cas: la passió per la seva feina. Aquell dia li vaig poder donar les gràcies que des de la meva modèstia i des del meu càrrec professional creia havia d‘assumir. Quan es tanca una etapa tant extensa i tant reconeguda es fa difícil valorar quin pot ser el millor agraïment. Veient l’emoció del Paco aquell dia em vaig quedar tranquil.
El Paco va voler servir a la gent i apostar per una part de Catalunya faltada de traumatòlegs. Als que venim al darrera ens va deixar un legat a seguir, una responsabilitat a compartir, un compromís amb el territori i un exemple a dignificar. Gràcies per la teva professionalitat, per les teves ensenyances, pel teu ajut i per la teva amistat. Et trobarem a faltar.
Leave a reply →