• Clínica Teknon Private
    +34 93 595 17 10
  • Hospital de Berga
    +34 93 824 34 04
  • Gabinet Mèdic
    +34 93 822 07 07

im KrankenhausLes infiltracions son una activitat diària dins de la nostra especilialitat. El Dr. Mir porta més de 20 anys fent infiltracions amb més de 4.000 infiltracions fetes.

Les tècniques d’infiltració són molt variades i les substàncies també. Actualment realitza els següents tipus d’infiltracions:

1. TRAUMEEL (“Árnica y caléndula”, 1 a 2 ampollas por semana). http://www.traumeel.com/Traumeel-com-Injection-spanish.html.
Tratamiento de los síntomas como dolor e inflamación debido a lesiones de diverso tipo (deportes, accidentes) como: esguinces, distorsiones, contusiones, hematomas, fracturas óseas, etc., procesos degenerativos con inflamaciones y supuraciones asociadas a diferentes órganos y tejidos (por ejemplo parodontitis, gingivitis, parodontosis), también en el aparato locomotor y ligamentos (tendovaginitis, bursitis, brazo de tenista), artrosis de la cadera, rodilla y pequeñas articulaciones.

2. ACID HIALURONICO. El médico le recomendará cual es el tipo ácido hialurónico más recomendable a su caso.

a. Alta Densidad (1 infiltración). http://www.vademecum.es/medicamento-synvisc-one_ficha_39718
El hilano  G-F 20 es un fluido  elastoviscoso, estéril y apirógeno,  que contiene hilanos. Los hilanos son productos  derivados del hialuronato  (sal sódica de ácido hialurónico), constituidos por disacáridos repetidos de N-acetilglucosamina  y glucuronato  sódico. El hilano A tiene un peso molecular medio de aproximadamente  6.000.000  y el hilano B es un gel hidratado. El hilano  G-F 20 contiene  hilano  A e hilano  B (8,0 mg ± 2,0 mg por ml) en solución fisiológica tamponada de cloruro sódico (pH 7,2 ± 0,3).

El hilano G-F 20 es biológicamente  similar al hialuronato.  El hialuronato  es un componente  del líquido sinovial responsable de su elastoviscosidad. Sin embargo,  las propiedades mecánicas (elastoviscosas) del hilano G-F 20 son superiores a las del líquido sinovial y de las soluciones de hialuronato  de concentración  comparable. El hilano G-F 20 tiene una elasticidad (módulo de almacenamiento G´) a 2,5 Hz de 111 ± 13 Pascales (Pa) y una viscosidad (módulo  de pérdida G?) de 25 ± 2 Pa. Elasticidad y viscosidad del fluido  sinovial de la rodilla  de humanos  de 18 a 27 años de edad medidas con un método  comparable  a 2,5 Hz son G´ = 117 ± 13 Pa y G? = 45 ± 8 Pa. La degradación de los hilanos en el organismo sigue la misma vía que el hialuronato y sus productos  de degradación  carecen de toxicidad.

b. Baja Densidad (de 3 a 5 infiltraciones). http://www.tedecmeijiadant.com/
El ácido hialurónico contenido en Adant® tiene un peso molecular medio de 900.000 Da.
Adant® ofrece una doble acción. Su principal acción es mecánica, basado en la viscosuplementación del líquido sinovial, en sustitución de la viscosidad perdido a través de la degeneración, y devolviendo su capacidad absorbente. De tal manera, el líquido sinovial se recupera la acción protectora que tiene normalmente en el cartílago. También muestra una acción farmacológica y anti-inflamatoria, actuando sobre ciertos radicales libres de oxígeno, la inhibición de la migración y la quimiotaxis leucocitaria, la reducción de la síntesis de prostaglandinas E2 (PGE2), y también la inhibición de la liberación de ciertas enzimas responsables de la degeneración del cartílago.

c. Doble viscositat (2 infiltraciones). http://www.farma5.es/renehavis.html
Es el único producto en el mundo que contiene 2 ácidos hialurónicos en una jeringuilla para una inyección secuencial. RenehaVis® es un tratamiento realizado mediante dos inyecciones (en un periodo de 2 semanas) para la osteoartrirtis de la rodilla. Debe ser administrado por un profesional de la salud ya que su aplicación es intraarticular (en el interior de la cápsula sinovial de la rodilla).
RenehaVis® se presenta en una jeringuilla de doble cámara patentada:

1. El ácido hialurónico de bajo peso molecular tiene dos funciones:

1.1. Penetrar a través del cartílago para proteger al condrocito que habitualmente se destruye en pacientes con la artrosis de la rodilla. Efecto denominado “encapsulamiento”.

1.2. Llegar hasta los sinoviocitos de la membrana sinovial para activarlos. Esto se traduce en un aumento de la producción de ácido hialurónico endógeno. Efecto denominado “Mecanosensitivo”.

2. El ácido hialurónico de alto peso molecular a baja concentración tiene una función principal, absorber la presión de choque, y permitir que el ácido hialurónico de bajo peso molecular tenga tiempo de actuar.

3. COLAGEN  http://www.colagenomd.com/
Colagen MD: Son inyecciones de colágeno purificado y componentes naturales auxiliares específicos (transporte y estabilización el colágeno “in situ”).

Colágeno MD dispone de 13 inyecciones que se pueden combinar entre ellas. El médico le recomendará el número de inyecciones para su caso (entre 4 y 10) y el tipo de Colágeno que es recomendable (1 o 2 combinados).

Hemos sido el primer equipo de España en combinar inyecciones de colágeno con triamcinolona en algunas patologías selectivas donde se busca un efecto antiinflamatorio y tisuregenerador.

La inyección no requiere ninguna preparación especial, se realiza el mismo día de la visita, en el consultorio, con agujas muy finas (32G) que la mayoria de veces no producen ni dolor ni necesitan ninguna tirita después de la inyección. En una sesión normalmente se infiltran entre 4 y 10 puntos sintomáticos. La experiencia de nuestro equipo con estas infiltraciones nace en Junio del año 2013 y en algunos aspectos es pionera en nuestro país.

4. CORTICOIDS

a. Triamcinolona (0.5 a 2 ml de dosis). Es un corticosteroide con intenso efecto antiinflamatorio que se administra por vía intramuscular, intraarticular o intrasinovial.
http://www.vademecum.es/medicamento-trigon+depot_prospecto_44901

b. Betametasona (6 mg en 2 ml): es una preparación inyectable que contiene dos ésteres de betametasona: uno de gran solubilidad y otro de absorción lenta, que logra un intenso efecto antiinflamatorio, antirreumático y antialérgico.
http://www.vademecum.es/medicamento-celestone+cronodose_prospecto_40628

 

5. FACTORS DE CREIXEMENT (PRFC) i CÈL.LULES MARE.

Els Factors de Creixement plaquetari s’obtenen de la sang del propi cos (s’extreu per les venes del braç). És un compost líquid obtingut del plasma i les plaquetes del propi malalt. PRP (“Plasma Ric en Plaquetes” o “Platelet-Rich Plasma Therapy”) és l’abreviació més utilitzada, tot i que n’hi ha vàries (PRFC o PRGF).

Són sotmesos a una preparació al laboratori amb centrifugat, separació de fraccions i preparat, i son reinjectades al malalt en menys de 45 minuts per diferents patologies. Actualment l’estem utilitzant per:

  • Ruptures i esquinços musculars.
  • Tendinitis i entesopaties cròniques.
  • Condropaties en diferents articulacions (genolls, turmell, espatlla, colze, canell,…)
  • Postcirurgia de genoll: lligament encreuat anterior, sutura meniscal, reparació condral, …
  • Altres lesions de parts toves.

Realitzem les infiltracions tots els dimarts i es pot programar de forma immediata (trucant el dia abans), demanant-ho telefònicament al 938243400 (extensió 1516). Les infiltracions es realitzen a consultes externes excepte les infiltracions de maluc que es realitzen a quiròfan per la necessitat de localitzar l’espai articular per mitjà de l’escòpia.

Les cèl·lules mare tenen la capacitat de diferenciar-se cap a diferents tipus de teixits. És per això que tenen una gran capacitat pluripotencial. El seu procés d’obtenció és més complexe i s’utilitzen principalment en la reparació de gran lesions musculars i combinat amb altres substàncies condrotrófiques per a la reparació de lesions condrals (maluc, espatlla, turmell i genoll).

Moltes de les clíniques que actualment ofereixen tractaments amb cèl·lules mare fan afirmacions sobre el que poden, i no, fer les cèl·lules mare, que no estan avalades pel que entenem per ciència. És per això que crec que és necessari aclarir:

  1. Existeixen diferents classes de cèl·lules mare, cadascuna d’elles, amb objectius propis, que provenen de diferents parts del cos o es formen en diferents moments de les nostres vides. Ens elles, es troben les cèl·lules mare embrionàries, que existeixen solament en les etapes més primerenques del desenvolupament, i diverses classes de cèl·lules mare “específiques del teixit” o “adultes”, que apareixen durant el desenvolupament fetal i romanen en els nostres cossos per a tota la vida.
    Els nostres cossos es valen de diferents classes de cèl·lules mare específiques del teixit per aconseguir una fi determinada. Les cèl·lules mare específiques del teixit tenen un potencial limitat, i la seva principal funció és produir el tipus de cèl·lules que es troben en el teixit del que provenen. Per exemple, les cèl·lules mare formadores de sang (o cèl·lules mare hematopoiétiques) de la medul·la òssia regeneren la sang, mentre que les cèl·lules mare neuronals del cervell produeixen cèl·lules cerebrals. Una cèl·lula mare neuronal no produirà, espontàniament, una cèl·lula sanguínia, així com una cèl·lula mare hematopoiética no produirà, espontàniament, una cèl·lula cerebral. D’aquesta manera, és improbable que pugui usar-se un únic tipus de cèl·lula per tractar múltiples malalties no relacionades que comprenen diferents teixits o òrgans. Vagi amb compte amb les clíniques que ofereixen tractaments amb cèl·lules mare que s’originen en una part del cos diferent de la part que rebrà el tractament.
  2. Un únic tractament amb cèl·lules mare no donarà resultat en múltiples malalties no relacionades. Tal com hem exposat cada classe de cèl·lula mare compleix una funció específica en el cos i no és possible que produeixi cèl·lules pròpies d’altres teixits. Per això, és improbable que un únic tipus de tractament amb cèl·lules mare pugui tractar múltiples malalties no relacionades, com la diabetis i la malaltia de Parkinson. Les causes subjacents són molt diferents, i seria necessari reemplaçar diferents classes de cèl·lules per tractar cada malaltia. És fonamental que el tipus de cèl·lula que s’usi pel tractament sigui l’adequat per a la malaltia específica.
    Algun dia es podran usar cèl·lules mare embrionàries per desenvolupar tractaments contra una sèrie de malalties que afecten a l’home. No obstant això, les cèl·lules mare embrionàries, en si, no poden emprar-se directament en tractaments, ja que és probable que produeixin tumors i és improbable que es converteixin en les cèl·lules necessàries per regenerar, per si soles, un teixit. Primer, abans del trasplantament, haurien de poder convertir-se en tipus de cèl·lules especialitzades. L’oferta de tractaments contra nombroses malalties mitjançant l’ús d’un únic tipus de cèl·lula és un indici important que aquesta clínica no pot ser creïble.
  3. En l’actualitat, existeixen molt pocs tractaments amb cèl·lules mare àmpliament acceptats. Encara són molt poques les malalties en les quals es va demostrar, a través d’assajos clínics realitzats de manera responsable, que els tractaments amb cèl·lules mare són beneficiosos. El tractament millor definit i majorment usat és el trasplantament de cèl·lules mare sanguínies per tractar malalties de la sang i del sistema immune, o per restablir el sistema sanguini després dels tractaments contra càncers específics. Algunes malalties o lesions òssies, de la pell i la còrnia poden tractar-se amb empelt de teixit que depèn de cèl·lules mare d’aquests òrgans. Aquests tractaments, també, són generalment considerats assegurances i efectius per la comunitat mèdica.
  4. El sol fet que la gent digui que les cèl·lules mare la van ajudar no significa que així sigui. Existeixen tres raons principals per les quals algú podria sentir-se millor, que no estan relacionades amb el tractament amb cèl·lules mare en si: el “efecte placebo”, els tractaments que acompanyen i les fluctuacions pròpies de la malaltia. El fort desig o la creença que un tractament funcionarà poden aconseguir que una persona senti que ho ha fet, i fins i tot, experimenti canvis físics positius, com a millores en la mobilitat o menys dolor. Aquest fenomen es denomina “efecte placebo”. Fins i tot, una conversa positiva amb el metge pot brindar a una persona una sensació de milloria. De la mateixa manera, altres tècniques que s’ofereixen juntament amb el tractament amb cèl·lules mare, com a canvis en l’alimentació, relaxació, teràpia física, medicació, etc., poden fer que una persona se senti millor, sense que això estigui relacionat amb les cèl·lules mare. Així mateix, la severitat dels símptomes de moltes malalties pot canviar amb el córrer del temps, donant lloc a millores o recaigudes temporals, la qual cosa pot complicar la interpretació de l’efectivitat dels tractaments. Aquests factors són tan amplis que, de no provar-se en un estudi clínic controlat, on es compara acuradament un grup que rep tractament contra un altre grup que no rep aquest tractament, és molt difícil determinar el veritable efecte de qualsevol tractament. Vagi amb compte amb les clíniques que mesuren o divulguen els seus resultats prenent com a principal referència els testimoniatges dels pacients.
  5. La principal raó per la qual porta temps desenvolupar nous tractaments és que la ciència, en si, és un procés llarg i complex. La ciència, en general, és un procés llarg i complex. Comprendre quin és el problema en la malaltia o la lesió i com resoldre-ho, porta temps. Les idees noves han de ser provades, primer, en un laboratori de recerca, i moltes vegades, les idees noves no funcionen. Una vegada establerta la ciència bàsica, traslladar-la a un tractament mèdic efectiu constitueix un procés llarg i difícil. Alguna cosa que sembla prometedor en cèl·lules conreades pot fracassar com a tractament en un model animal, i alguna cosa que resulta en un model animal pot fracassar quan l’hi prova en humans. Una vegada que els tractaments es proven en humans, resulta clau garantir la seguretat del pacient, i això implica començar amb molt poca gent fins a comprendre millor la seguretat i els efectes adversos.
    Si un tractament no ha estat dissenyat acuradament, no ha estat estudiat correctament, ni ha travessat les proves clíniques i preclíniques necessàries, és poc probable que produeixi els efectes desitjats. Més preocupant encara: pot empitjorar la malaltia o ocasionar efectes adversos perillosos.
  6. Per ser utilitzades en tractaments, les cèl·lules mares hauran de ser instruïdes per comportar-se de determinades maneres. El trasplantament de moll d’ós és, en general, reeixit, perquè se’ls demana a les cèl·lules que facin exactament allò para el que van ser dissenyades: produir més sang. En el cas d’altres malalties, podem voler que les cèl·lules es comportin d’una manera diferent del que funcionarien comunament en el cos. Un dels grans obstacles en el desenvolupament de tractaments reeixits amb cèl·lules mare és aconseguir que les cèl·lules es comportin de la manera desitjada. Així mateix, una vegada trasplantades en el cos, les cèl·lules necessiten integrar-se i funcionar de manera conjunta amb les altres cèl·lules del cos. Per exemple, per tractar moltes malalties neurològiques, les cèl·lules que implantem necessitaran convertir-se en neurones específiques, i per funcionar, també hauran de saber amb quines altres neurones fer connexions i com fer aquestes connexions. Encara estem aprenent de quina manera dirigir a les cèl·lules mare perquè es converteixin en el tipus de cèl·lula correcte, perquè creixin solament fins a on sigui necessari, i les millors maneres de trasplantar-les. Portarà temps descobrir com fer tot això. Vagi amb compte amb les afirmacions que sostenen que les cèl·lules mare sabran, d’alguna manera, on anar i què fer per tractar una malaltia específica.
  7. El fet que les cèl·lules mare provenen del nostre cos no significa que siguin segures. Tot procediment mèdic presenta riscos. Mentre que és improbable tenir una resposta immune a les nostres pròpies cèl·lules, els procediments utilitzats per adquirir-les, desenvolupar-les i distribuir-les són potencialment riscos. Quan les cèl·lules abandonen el cos, poden estar exposades a una sèrie de manipulacions que podrien modificar les característiques de les cèl·lules. Si creixen en cultiu (procés denominat “expansió”), les cèl·lules poden perdre els mecanismes normals que controlen el creixement o poden perdre la capacitat d’especialitzar-se en el tipus de cèl·lula que necessitem. Les cèl·lules poden contaminar-se amb bacteris, virus o altres patògens que podrien causar malalties. El procediment per extreure o injectar cèl·lules, també, comporta riscos, des d’introduir una infecció fins a danyar el teixit on s’injecten.
  8. Existeixen complicacions i problemes derivats de fer servir tractaments no provats. Algunes de les malalties que, segons les afirmacions de les clíniques, poden tractar-se amb cèl·lules mare són incurables per altres mitjans. Resulta fàcil comprendre per què la gent podria creure que no perd gens en provar alguna cosa, tot i que no està provat. No obstant això, existeixen riscos molt reals de sofrir complicacions, tant en l’immediat com a llarg termini, mentre que les possibilitats d’experimentar un benefici són molt poques. En un cas publicat, un home jove va desenvolupar tumors cerebrals com a conseqüència d’un tractament amb cèl·lules mare. Per participar en un tractament no provat, una persona pot ser inelegible per participar en assajos clínics futurs (vegeu, també, el número 9). Quan el cost és alt, pot haver-hi implicacions econòmiques a llarg termini per als pacients, els seus familiars i les comunitats. En cas de trasllats, se sumen altres consideracions, i una no menor és estar lluny de familiars i amics.
  9. Un tractament experimental que es comercialitza no és sinònim d’assaig clínic.
    Que un procediment sigui experimental no significa, automàticament, que sigui part d’un estudi de recerca o d’un assaig clínic. Un assaig clínic responsable pot presentar una sèrie de característiques clau. Existeixen dades preclíniques que avalen que el tractament en estudi és, probablement, segur i efectiu. Abans de començar l’estudi, un grup independent, com per exemple, un Comitè Institucional de Revisió o comitè d’ètica mèdica que protegeix els drets dels pacients, s’ocupa de la vigilància, i en molts països, l’assaig és avaluat i aprovat per un organisme regulador nacional, com l’Agència Europea de Medicines (EMEA) o l’Administració d’Aliments i Medicaments dels EE.UU. (FDA). L’estudi, en si, està dissenyat per respondre preguntes específiques sobre un nou tractament o una nova forma d’usar els tractaments actuals, sovint, amb un grup control amb el qual es compara el grup de persones que reben el tractament nou. En general, el cost del tractament nou i el control de l’assaig són pagats per l’empresa que desenvolupa el tractament o per finançament del govern nacional o local. Vagi amb compte amb aquells tractaments costosos que no hagin passat, satisfactòriament, per la fase d’assajos clínics.  Els assajos clínics duts a terme de manera responsable són essencials per al desenvolupament de tractaments nous, ja que ens permeten aprendre si aquests tractaments són segurs i efectius.    La ISSCR avala la participació en assajos clínics responsables després de la consideració acurada dels aspectes ressaltats en aquest lloc i conversats amb un metge de confiança.
  10. La ciència relacionada amb les cèl·lules mare està en constant evolució.
    La ciència relacionada amb les cèl·lules mare és summament prometedora. Hi ha hagut grans avanços en el tractament de malalties del sistema sanguini mitjançant l’ús de cèl·lules mare formadores de sang, i aquests ens mostren el poder dels tractaments amb cèl·lules mare. Els científics de tot el món estan investigant les maneres d’aprofitar les cèl·lules mare i utilitzar-les per aprendre més, diagnosticar i tractar nombroses malalties. Tots els dies, els científics treballen en noves maneres de preparar i controlar diferents classes de cèl·lules mare, la qual cosa ens està apropant al desenvolupament de tractaments nous. En l’actualitat, s’estan provant nombrosos tractaments potencials en models animals, i alguns ja formen part d’assajos clínics. Al febrer de 2010, l’empresa britànica ReNeuron va anunciar que havia estat autoritzada a realitzar un assaig clínic de fase I sobre un tractament amb cèl·lules mare neuronals contra l’accident cerebrovascular. El primer tractament amb cèl·lules mare embrionàries contra lesió espinal aguda està sent sotmès a la revisió de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels EE.UU. (FDA), i esperem que aviat es converteixi en assaig clínic.

 

Si bé, de vegades, és difícil de percebre, la ciència entorn de les cèl·lules mare està avançant. Sóc summament optimista pel que fa a que algun dia comptarem amb tractaments amb cèl·lules mare per combatre nombroses malalties humanes. Però de moment hem de ser curosos i realistes. Les dades d’aquesta exposició han estat obtingudes de la pàgina web de la International Society for Stem Cell Research, i en concret, el seu espai les “10 veritats sobre les cél.lules mare”.

 

6. BLOQUEIGOS NERVIOSOS ANESTÈSICS

Els bloqueigs anestèsics és una tècnica desenvolupada per bloquejar el dolor que donen diferents patologies osteomusculars i neuropatíes. Es poden realitzar tant a nivell perifèric (extremitats) com central (columna). Es realitzen de forma combinada amb la el Servei d’Anestesiologia i Unitat del Dolor del nostre centre.

Són una via d’administració de fàrmacs analgèsics més eficaços per l’alivi del dolor tant a nivell farmacològic del dolor agut com pel tractament farmacològic del dolor crònic. La funció és suprimir el dolor nociceptiu per mitjà del bloqueig de la conducció i/o generació de l’impuls nerviós en qualsevol lloc del sistema nerviós quan s’administra a concentracions suficients.

En el dolor agut aquests bloqueigs han de ser reversibles, selectius i temporals. En el dolor crònic han de ser reversibles o irreversibles, selectius i temporals o definitius.

Més informació sobre tipus de bloqueigs, indicacions, contraindicacions, riscos, efectes secundaris, avantatges, inconvenients, classificacions, tècniques, característiques diferencials, complicacions i contraindicacions, la podreu trobar a http://www.dolopedia.com/index.php/Bloqueos_nerviosos.

7. INFILTRACIONS SEQUES O PUNCIONS SEQUES

La punció seca és un mètode eficaç per al tractament de la síndrome de dolor miofascial, el qual s’associa amb bandes tibants diferenciades de múscul endurit que contenen punts dolorosos i que solen generar dolor referit a una altra zona del cos, limitació de la mobilitat i feblesa. També pot generar incoordinació, cefalees, acúfens en les oïdes o dolor visceral, entre altres. Els punts dolorosos del múscul, coneguts com a punts gatell miofascials, poden associar-se a lesions, però d’igual forma, existeixen lesions sense una causa aparent que poden estar provocades per ells.

La punció seca es basa en la punció amb una agulla estèril d’acupuntura que provoca un estímul mecànic en el punt gatell miofascial per aconseguir desactivar-ho i tractar així la lesió muscular. La seva eficàcia és equivalent a la de les infiltracions, amb el benefici que no s’empra cap agent químic ni es provoca infiltració de substàncies.

Les tècniques de punció seca poden dividir-se en:

  • Superficials: s’introdueix l’agulla en la pell i el teixit cel·lular subcutani que es localitza per sobre del punt gatell miofascial.
  • Profundes: s’introdueix l’agulla arribant al múscul, per provocar una resposta d’espasme local fins al nivell de tolerància del pacient, que reprodueix el dolor habitual, relaxant així la banda tibant, amb la qual cosa el dolor disminueix i/o desapareix.Indicacions. La punció seca pot emprar-se en múltiples patologies:
  • Cervicàlgies, dorsàlgies, lumbàlgies i radiculopaties.
  • Lesions musculars, tendinopatíes i peritendinitis.
  • Esquinços aguts i crònics, alteracions lligamentoses.
  • Artrosis: en l’articulació afectada s’activen punts gatell que desencadenen un dolor independent al propi dany intraarticular, que pot millorar-se amb l’aplicació de punció seca.
  • Maldecaps i dolors cranials. Dolor i disfunció de l’articulació temporomandibular.
  • Altres alteracions.

Contraindicacions:
• Alteracions de la coagulació, tractament amb anticoagulants.

• Persones inmunodeprimides.

• Linfedemes. Hipotiroïdisme. Fòbia a les agulles